Europa, oh Europa!

Aquests dies en que tothom parla de ser europeu, dels seus valors, de la vergonya que ens fa tenir aquesta etiqueta (europea) i que fa mal sentir-se part d’aquest grup social.

Aquests dies em pregunto què vol dir ser europeu?

No m’identifico com a europea ni sabria com identificar-me, una nacionalitat enorme. De fet cap nacionalitat em pot definir com a persona, com a ésser humà, perquè m’exclouria del món i perpetuaria aquesta desunió que patim i que ens està portant a viure individualment desconnectats del “tot” (el món) i de nosaltres mateixos.

Si bé és cert que cap nacionalitat em pot definir, si que m’identifico amb una concreta, amb les seves formes i costums, tradicions i cultura, i reconec que això forma part de la meva definició (si és que en tinc) i que ha format part de la meva “construcció”.

Vaig néixer com qualsevol altre criatura, d’un part força dolorós per ma mare, ben atesa, desitjada i esperada (no sempre és així) amb un nom ja escollit (en el meu cas anys enrere), amb un germà que ja corria pel món (després en van venir més), amb el gènere definit per la meva vagina, i sobretot amb un cervell gairebé en blanc amb l’únic missatge d’agafar-me al pit de ma mare per xuclar-lo i així sobreviure en aquell hàbitat nou al que m’havien portat.

És a dir, en aquell moment era com qualsevol criatura del món (això sí, no totes amb la mateixa sort). Un full amb nom i cognoms, data de naixement, gènere, pes, alçada, i poques dades més. Almenys poques dades més que em poguessin diferenciar dels altres nens i nenes que havien nascut.

Ha estat amb el temps i la influència de les persones que m’han educat, on he viscut, el que he estudiat, les persones que m’he trobat, la etiqueta nacional, etcètera el que m’ha fet el que avui sóc, o això és el que ens han fet creure.

Però les etiquetes no ens haurien de definir, almenys jo no ho vull, perquè vaig néixer gairebé en blanc i no puc basar el que sóc ara en una etiqueta que em desconnecta del mon, em fa excloure a altres com a iguals, o em vol fer diferent i sovint, fer-me creure superior que altres persones que també van néixer en blanc, en un part dolorós, no sempre amb la mateixa sort però amb la universal idea de xuclar el pit de sa mare per sobreviure.

Aquests dies que sentim vergonya de ser europeus….em pregunto perquè sentim vergonya de ser europeus? I la reflexió em porta a una interessant idea.

No hi ha vergonya per sentir-se europeus, només és una definició que busquem a allò que sentim. Sempre hem de buscar definicions, raons i noms a tot allò que sentim. Aquesta idea em fa sentir bé.

Quan veiem totes aquelles imatges de persones fugint d’una guerra, travessant el mar i arriscant la vida, persones, nens i nenes que no tenen sort i s’ofeguen, que ploren, que pateixen. Aquelles imatges de persones arribant a Europa cansades, atemorides i amb l’esperança trencada quan topen amb la desil·lusió d’una realitat que no esperaven. Quan els diuen que no se’ls vol, i ara quan se’ls expulsa d’una terra que no ens pertany.

Quan veiem totes aquestes imatges, no és la nostra nacionalitat europea el que ens fa mal, és la nostra condició d’éssers humans. Som capaços d’empatitzar amb aquelles persones, de no separar-les de nosaltres, som capaços de veure’ls com a iguals. Som capaços de veure’ns en aquella mateixa situació, d’entendre el dolor i el patiment.

És en aquell instant on els éssers humans som tots, sense nacionalitats, sense excepcions. Ens fa mal perquè també som aquelles persones que travessen el mar fugint de la guerra i sentim el dolor. Ens fa mal perquè connectem directament amb el nostre ésser humà, l’intacte, el que no té influències ni creences, ni sent les diferències, el que sent l’amor. Connectem i sabem que també som els que ens ho juguem tot per salvar-nos, els que intentem protegir les nostres filles i fills, els que patim gana i fred i molta por, i som també els que morim.

Els que se senten europeus, els que es miren el que passa des de la nacionalitat europea fan lleis, busquen solucions, conten els diners, aixequen murs, tenen por, veuen quantitats, es reuneixen, hi pensen, potser demà més (hi pensaran), ho farem així (diuen), el millor és (rectifiquen)….

Les nacions no poden fer res, ens limiten, ens enganyen, ens perjudiquen, ens allunyen.

Oh Europa!!! No tens valors perquè els valors no es poden construir entre fronteres, perquè els valors no es creen ni es decideixen en un parlament. Europa és una construcció, una hipòtesis mental, un invent més d’aquells que ens allunyen de la pau.

Els que plorem pel patiment de les persones que esperen refugi a casa nostra, no ho fem pels nostres valors europeus ni de cap nació. Creure això seria un menyspreu cap a nosaltres com a éssers humans, perquè és pel fet de ser éssers humans que ens humanitzem.

Anuncios
Publicado en Català | Etiquetado | Deja un comentario

La PAU

La Pau no es pot lluitar,

la Pau no s’aconsegueix amb violència,

la Pau no es pot concretar en una llei,

la Pau no es pot decidir,

la Pau no es pot comprar,

tampoc es pot imposar,

la Pau no s’escriu en un paper,

la Pau no és un lloc concret,

la Pau no pot ser temporal,

la Pau no es negocia.

La Pau no l’hem inventat…

La Pau només pot existir, la pau és pau.

La Pau la tenim dins, només cal sentir-la.

Perquè el món és el reflex del que estem sentint.

Publicado en Català | Etiquetado | Deja un comentario

El Mundo Enredado

Cómo ese pétalo enredado,

cuando el viento sopla fuerte,

son crustáceos inconscientes,

cada duda sobre el alma.

Enredan los deslices,

un minuto de tu calma,

esas guerras tan crecientes,

que matan y matan.

Golpeas tu sien quebrada,

buscando la consciencia,

un soplo de tu nostalgia,

que están frías las ideas.

Te marchita la mirada,

ese loco movimiento,

ya qué parte de ti sufre,

que este mundo está enredado.

cenefa

Publicado en Castellano | Etiquetado | Deja un comentario

Momento 6

Doblegamos nuestra voluntad,

clavándonos tantas veces en la cruz.

cenefa

Publicado en Castellano | Etiquetado | Deja un comentario

Momento 5

ens vam mirar com qui reconeix la vida

cenefa

Publicado en Català | Etiquetado | Deja un comentario

Momento 4

Así, sin más, hoy he pensado que podríamos querernos.

cenefa

Publicado en Castellano | Etiquetado | Deja un comentario

Momento 3

Secuéstrame en el alma del desvalido,

que necesite mi consuelo,

que sea por necesidad.

cenefa

Publicado en Castellano | Etiquetado | Deja un comentario

Momento 2

 

Tengo un ratito que regalarte,

envuelto en dudas y detalles.

cenefa

Publicado en Castellano | Etiquetado | Deja un comentario

IMPOSIBLE

Un amor imposible,

que inquieta su alma viva,

en el jardín nacen las flores,

que clavan en sus espinas,

un ratito doloroso,

sentencia un amor imposible,

siendo grande la mentira,

en un amanecer de preguntas,

que inquietan llantos heridos

de un gran amor imposible,

su infortunio son sus límites.

Publicado en Castellano | Etiquetado | Deja un comentario

Desig

Un desig,

un tot que m’embolcalla,

un sospir que no calla.

Un desig sofert,

i ja m’ho havien dit,

si l’orgull ho sap.

Un desig,

que tot ho trasbalsa.

Un desig,

els cabells a la cara,

els llavis humits.

Un desig patint,

no ho volia així,

m’ho havia promès

un desig,

entre vida se m’escapa.

Un desig,

per moments sembla màgia,

les ombres no s’amaguen.

Un desig espantat

tremolen les branques

les fulles s’agafen,

Un desig,

les ombres ja s’han trobat.

Publicado en Català | Etiquetado | Deja un comentario

Niños de Mirada Errante

Los niños de mirada errante,

banderas que se tiñen de sangre,

cae la noche ensordeciendo,

tras un largo día temiendo,

que la muerte esté en la esquina,

pues su bandera ya no les protege.

——

Los niños de mirada errante,

su semilla ya no florece,

las lágrimas no curan heridas,

endurecen su alma perdida,

la tierra si les quiere,

no hay lugar más seguro que su vientre,

pero son pequeños para ir deprisa,

no han visto ni crecer las flores.

——

Los niños de mirada errante,

que juegan a vencer su guerra,

ya no son infantes,

tienen los ojos tristes.

La lluvia se lleva sus sueños,

no les traen sus regalos,

el amor ha perdido su carisma.

——

Los niños de mirada errante,

cierran su alma con llave,

que les dicen que es por justicia,

pero no encuentran consuelo,

no hay un día de vida,

ni la calma de una madre,

donde brille su sonrisa,

y les abrace la vida.

Publicado en Castellano | Etiquetado | Deja un comentario

LA SUERTE NO ES AMABLE

Un viento sopla tu espalda,

la que lleva tantos recuerdos.

Sentada en la piedra más alta,

miras buscando momentos.

—-

Sientes una extraña corriente,

tu corazón ya no se exalta,

deseas jubilar tu suerte,

la que nunca quiso ser amable.

——

En tus manos buscas la vida,

esa que te dieron tus padres,

la que a veces respiras y vives,

la que muchas veces añoras.

—–

Te levantas convencida de todo,

encaras el viento valiente,

esperas que se lleve muy rápido,

los años que no has soñado.

——

Así acaba de nuevo el día.

Cierras los ojos para dormir.

La luna velará por ti,

y entre sábanas estarás viva.

Publicado en Castellano | Etiquetado | Deja un comentario